Els orígens de la festa

ELS TEMPS DE LA PESTA

A l'estiu del 1600, esclatà a Agullent una epidèmia de pesta bubònica, també anomenada “modorra”, un mal que des de feia mesos ja estava afectant a les poblacions veïnes. El 7 d'agost, els jurats de la vila, comuniquen al virrei la sospita que la pesta ha envaït la població i prenen les mesures pertinents com la incomunicació dels familiars que havien tingut malalts a casa, la incineració de robes empestades….però a Agullent la pesta no serà massa virulenta. A Agullent l'envestida sols durà a penes un mes i causà 83 morts.

EL MIRACLE DE LA LLÀNTIA

La tradició diu que el dia 4 de setembre de 1600 tingué lloc el miracle que deslliurà al poble del mal contagiós. Un dels documents més antics que narra estos fets procedeix de 1658 i es coneix com a “Decret del Miracle”. En ell es narra com durant la pesta, la gent del poble havia buscat refugi en la serra i en el camp. L’ermità, Joan Solves, que cuidava el santuari de Sant Vicent Ferrer, no s’atrevia ni tan sols a baixar al poble, i per això, no tenia oli per a la llàntia del sant. El dia 3 de setembre, a la nit, l’ermità va sentir una remor a l'ermita: s’hi acostà per comprovar què podria ser i veié la figura d'un frare dominic agenollat al peu de l'altar. Corregué a comunicar-ho a sa muller i, quan va tornar a l'església, ja no hi va veure cap frare, malgrat que la porta es trobava tancada. En canvi, la Llàntia estava sobreeixint d'oli, amb una llum molt flamant, tot i que molts dies abans es trobava apagada i sense llum. Davant tan gran misteri, l'ermità corregué per comunicar-ho a les autoritats; va tocar la campana i “oídas por toda la gente del lugar y barracas del término publicándose dicho milagro empezaron a hacer luminarias y disparar muchos arcabuces.” D'aquella llum i d'aquell oli miraculós tots reberen curació. La gent s'enduia l'oli, sense que minvara en la Llàntia, i en prenia llum, sense que els ciris s’apagaren, encara que bufava vent atramuntanat. Era un signe ineludible de la protecció que Sant Vicent Ferrer anava a dispensar-los.

ACCIÓ DE GRÀCIES

Només un veí, Andreu Calatayud es mostrà incrèdul, davant totes les coses que contaven els seus conveïns. Es mofava de llur entusiasme i fe; però, colpit per la curiositat, va acudir també a l'Ermita. Ja davant la Llàntia, ésta es va despenjar i va caure al sòl; s'hi va quedar clavada, sense que en caiguera una gota d'oli ni s’apagara la llum. Calatayud demanà perdó per la seua incredulitat i, com la resta, es va ungir amb l’oli miraculós. El dia cinc de setembre, al fer-se de dia, “se juntaron todos los que vivían en los campos y todo el pueblo subió a la dicha ermita con solemne procesión y hisiseron una solemne fiesta en hasimiento de grasias con diferentes truenos de alcabuses.” A partir d’aquest moment el poble sencer reconeixia la intervenció celestial i aclamava a Sant Vicent Ferrer com a patró.

FOCS ARTIFICIALS I DISPARS D'ARCABUSSOS

L’alegria que van experimentar tots els veïns en assabentar-se del miracle, es va manifestar tot encenent “molts focs i disparant molts arcabuços.” Unes manifestacions, sens dubte, espontànies que responien a allò que era habitual en estos casos. Disparar armes a l’aire, com a senyal de goig i com a homenatge, era habitual en les cerimònies i esdeveniments grans, en els acompanyaments processionals i en les escortes a reis i persones principals; encendre fogueres per la vespra de les festivitats grans, era i continua essent un costum arrelat. El record d’aquella nit feliç es transformà amb els any en un ritual: la Nit de les Fogueretes. A l’octubre d’eixe mateix 1600, el consistori va fer el Vot de celebrar-li una festa anual, com així consta en el Llibre de Consells.